FILM REVIEW: ME AND EARL AND THE DYING GIRL

TITLE: Me and Earl and the Dying Girl (USA, 2015)

DIRECTOR:  Alfonso Gomez-Rejon

SCRIPT: Jesse Andrews

MUSIC: Brian Eno, Nico Muhly

ACTORS: Thomas Mann, Olivia Cooke, RJ Cyler, Nick Offerman, Connie Britton, Molly Shannon…

The film tells the story of three teenagers from the perspective of one of them, Greg, the storyteller. Greg is a High School student, a little bit weird, who tries to pass unknown in his school as a survival strategy. He spends his time making domestic films inspired by the classics, with his mate Earl. Suddenly, his entire world changes when his mother obliges him to be friends with a girl who has leukaemia, Rachel. He has to visit her and be with her. Then, slowly, a beautiful friendship begins. Everything is shared from the perspective of a countdown… except perhaps love and sex. He shares his friend Earl, his odd movies, his strange and smart sense of humour and his time, while being on the verge of failing the term and losing his admission to the local university. Rachel shares her fears, her sense of life, her intimacy, her tenderness and her practical vision of things.

The film speaks about friendship in the context of a fatal disease, but with a lot of humour, making a good combination of drama and comedy. The film also deals with subjects like death, education, human relationships (parents-children, teachers-students, teenagers-teenagers), creativity, cinema, etc. but in a natural way, thanks to the smart and credible dialogues so brilliantly acted. It also combines different narrative and cinematographic languages: flashback, voice-over, cartoon, puppets, etc. with good music and in an adequate rhythm.

Before watching the film you might think you will be crying the whole time. During the film, as spectator, you have the impression that you are watching a kind of comedy and that leukaemia is a pretext. Indeed you are expecting a happy ending, but cancer is cancer and what happens sadly has to happen. That is life. Just some tears. He deeply feels the emptiness that his beloved friend has left… but he has to continue living his own life.

In fact, the film is the personal letter that Greg writes to the university asking for a second trial. He tries to justify his academic failure because he has spent the last months of his life doing a good deed and that is a good point to consider: he is a good person and is normally a good student.

VISITA EXPOSICIÓ: EL GRECO, LA MIRADA DE RUSIÑOL

Fa unes setmanes, des de l’assignatura d’Història de l’Art,  vàrem visitar l’exposició: El Greco, la mirada de Rusiñol, en el Caixafòrum  de Palma. Es tractava d’una sèrie d’obres de Rusiñol i d’altres pintors contemporanis i amics seus (Zuloaga, per exemple) seleccionades a partir de la influència que El Greco havia exercit en elles: ús del color i de la llum, composicions, forma de retratar, temàtica mística, dramatisme, etc. Al mateix temps, es podien contemplar alguns quadres de El Greco entre els que estaven els que havia comprat el mateix Rusiñol i formaven part de la seva col·lecció particular a Cau Ferrat (Sitges).

 Malgrat que la temàtica de l’exposició no coincidia cronològicament amb la nostra assignatura ja que encara estaven amb l’art de l’Edat antiga o que es a penes es veies dins el currículum la figura de Rusiñol, vàrem pensar que l’exposició tenia molt d’elements aprofitables, que naturalment ho serien més amb una sèrie de classes prèvies.

A més de estudiar els dos pintors d’èpoques, característiques i peripècies vitals molt contrastades, era una oportunitat de veure en directe quadres de dos mestres, que en cas de El Greco era força difícil veure en Mallorca.  Ens permetia entrar de ple en l’anàlisi del llenguatge pictòric (color, dibuix, llum...), veure els contactes i influències, moltes vegades subtils, entre pintors d’èpoques diferents i treballar la importància del col·leccionisme per entendre aquestes influències. Tal vegada el més important  era descobrir un artista polifacètic com en Rusiñol, un tant marginal en el discurs pictòric oficial –com durant segles ho havia estat El Greco-, però vinculat a un moviment El Modernisme que no sempre s’estudia de manera interdisciplinar ni global.

L'experiència va resultar força positiva pels alumnes, tal i com ho varen expressar en les fitxes de treball de l’activitat.

Ens sembla lamentable, per altra banda, que La Caixa hagi cobrat l’entrada al grup escolar com si fossin un públic qualsevol, excepte aquells alumnes que poguessin demostrar que ells o els seus pares eren clients d’aquesta entitat. El suposat interès d’aquest banc per potenciar i vincular les activitats educatives i culturals sembla moltes vegades una qüestió d’imatge.