The social dilemma, és un documental de Netfix que ha creat un interessant debat a les xarxes i a diferents mitjans de comunicació. Però com qualsevol producte audiovisual, la polèmica ha passat de llarg i com es diu en castellà, a otra, cosa mariposa. Greu errada.
I sobretot, comprovant el que ha passat amb Facebook durant els darrers mesos, a conseqüència de les denúncies d’irresponsabilitat i deixadesa d’una extreballadora de la companyia amb relació als continguts publicats. (https://www.bbc.com/mundo/noticias-587135949)
En la meva opinió, aquest documental, hauria de ser un material per projectar i debatre en totes les escoles i a diferents nivells. I quan dic a les escoles, em referesc al conjunt de la comunitat educativa: alumnes, professors, famílies, perquè tothom és usuari de les xarxes i es pot sentit identificat o qüestionat per qualque element de la pel·lícula… i després pot donar peu a una certa reflexió i critica sobre com empram aquestes xarxes.
El documental combina l’entrevista a uns quants exexecutius de diferents empreses pertanyents al grup comunament anomenat Social Media: Facebook, Instagram, YouTube, Pinterest… amb una sèrie de petits sketchs (i animacions) sobre la vida d’una família i l’efecte que les xarxes socials provoquen en ella i en cada un dels seus membres. Una veu en off va dirigint el documental articulant les diferents parts, fent preguntes, i albirant conclusions, que queden en mans de l’espectador.
Respecte als executius entrevistats, tots han participat en el procés de gestació de diferents eines significatives de cada una de les seves empreses (formulació dels like, enllaç d’un vídeo o imatge amb una altra successiva, etc.) i tots acaben qüestionant el seu rol en aquestes companyies i quina és la intenció final de tots aquests invents… per això, se n’han sortit. Ara bé, aquesta decisió no vol dir que deixin de ser informàtics ni que malparlin d’internet o que facin tabula rasa del que significa el món digital avui en dia perquè deixin de creure en els avanços tecnològics. Ells han canviat alguns hàbits respecte als social media, per assegurar la privacitat de les seves comunicacions i les de les seves famílies i no caure en les addiccions que provoquen i trampes que proposen, però és veritat que tampoc plantegen alternatives més radicals i possiblement més conseqüents.
Com comenta l’article de l’enllaç una frase clau és que només n’hi ha dues indústries que nomenen “usuaris” als seus “clients”, la del narcotràfic i la del software. Al nostre cas és perquè de forma inconscient fem servir uns productes aparentment de franc (plataformes, apps, etc.) quan realitat nosaltres som el producte. On és el negoci si són de franc? En el nombre d’usuaris i el tràfic que generen… en principi; és a dir, són producte, mercaderia, etc. en tant que nosaltres les empram. Mem, i la publicitat? Doncs, té un valor en funció del nombre d’usuaris. Però no només és qüestió de quantitats d’usuaris. Tot el que feim amb aquests softwares genera algoritmes (dades: informació sobre temps i formes d'ús, el que es consulta, quan i com, horaris, etc.) que proporcionen una informació valuosa (i privada) sobre cada un de nosaltres. Què passa amb aquesta informació? Que es pot comprar i vendre. Les denúncies sobre aquest aspecte va obligar a canviar protocols sobre apps i programes amb relació a la privacitat fa uns anys i ara abans d’instal·lar res ens demanen diferents permisos… que a la llarga es concedeixen per tal que la cosa funcioni.
És per això que generen mecanismes d’addicció, com ara recomanacions i notificacions, per passar una notícia, imatge, vídeo, a una altra, i estar més temps emprant-les. I aquí esdevé un altre problema que també es relaciona amb la nostra autoestima i la presència en certes xarxes.
El fet “d’estar pendent de”, “de saber què es diu o es fa”, “què diuen de qualcú o de mi”, “del fet d’haver de contestar perquè si no”, dels likes, del nombre de seguidors i amistats que tenim, pot condicionar la nostra percepció de les nostres relacions socials i de nosaltres mateixos. És els que passa als dos joves del documental. Res de nou, però. Ja fa temps que se sap, que ho sabem, que les empreses ho saben i se’n beneficien i han creat situacions realment dramàtiques en molts d’adolescents.
És per això també, que al final els algoritmes ens condueixen a tenir a la nostra pantalla aquelles notícies que volem llegir, i només aquestes. Com en un bucle. Sense contrast o alternativa. I molts d’usuaris cultes i ben formats acceptam acríticament tota aquesta informació. Això provoca que davant un problema o conflicte les postures es polaritzin. Està passant.
Aquesta situació s’agreuja amb les fake news i amb l’acció de perfils fantasmes, que generen contínuament informació sense contrastar, o directament falsa, de vegades d’alt contingut emocional, que genera determinat estat d’opinió o d’ànim.
Totes aquestes empreses es varen comprometre a fer investigacions internes, a controlar el que publicaven, a lluitar contra les notícies falses, en definitiva. Es va deixar que les empreses s’autoregulassin en certa forma, i ja sabem com l’han fet algunes d’elles.
L’assumpte és que es pensi sobre això, es debati, i es pugui prendre un posicionament conscient sobre l’ús de les xarxes socials.
Però crec que el problema és que no el percebem com a problema. Hem assumit que és la forma de comunicar-nos en aquest temps que vivim. Si en un moment admetem que som addictes (cosa que ens costa) no ens importa, si ens vigilen i controlen, tampoc, ja que no ho notam i no ens ho acabam de creure, i com som més llestos del que la gent es pensa, mai de la vida serem manipulats. Quin perill!
Un exemple del debat suscitat a YouTube:
Alguns enllaços complementaris:
https://www.eldiario.es/cultura/cine/critica-dilema-redes-sociales-documental-netflix_1_6238348.html
.JPG "CALA 2 (MACRO). JUAN ANTONIO ARRANZ")
